FOC !!!

Gairebé 30 anys després del gran incendi de Montserrat, el foc ens ha tornat a tocar de ple.

El sol de la desgràcia

L'últim diumenge de juliol, d'aquest calurós i sec juliol del 2015, les flames han tornat a arribar a les ja malmeses terres de Sant Pau de la Guàrdia. Si be va començar una mica lluny, a Odena, les favorables condicions del terreny i el vent van fer que anés guanyant terreny i acabés cremant més de 1200 hectàrees de bosc.

A mesura que anava avançant el foc, l'esperança era que ens passés
vorejant la finca per la banda nord, però els molts canvis de vent que hi va haver van fer que una llengua vingués cap a nosaltres.

Per si de cas això succeia, i amb la inestimable ajuda del nostre amic Xavi, bomber de professió, nosaltres ja ens haviem anat preparant. Vem instal.lar la bomba d'aigua i vem desplagar totes les mànegues de que disposavem per tal de poder fer front al foc. La idea era, com a mínim, de remullar les cases i si es podia, plantar-li cara a les flames, i si no, tancar-nos a dins. En cap cas vem pensar a abandonar-ho tot i marxar. No és questió d'heroicitat, sinó de defensar el què és la nostra vida, el que ens dóna la vida.

I no us penseu que vam ser els unics. Em sembla que van ser pocs els que van abandonar les seves masies.

Per sort, Sant Miquel està molt ben situada, dalt un turonet vorejat de camps que ja estaven segats i nets, així que el foc es va aturar a uns 100 metres de la casa. Malauradament, la finca no va tenir tanta fortuna i pràcticament es va cremar tota sencera. Tots els llocs que teníem filats per les vaques van ser devorats per les flames.
Encara bo que degut a la sequera que hem patit aquesta primavera i estiu, ens havia decidit a pujar el ramat a la muntanya de Peguera, i en aquells moments tan sols dues vaques romanien per la finca, i quan van veure la quina els hi venia a sobre, van pujar cap a un bosquet que ens queda a prop de casa i a on també hi teníem els pollastres, així que tots els animals es van poder salvar.

Les flames arribant als 4 Vents

Als 4 Vents, on hi tenim l'estable, va quedar més afectat, però com que també està vorejat de camps, va quedar bastant intacte. Per aquesta zona el foc va anar avançant en direcció a Julenques, però per sort, a la carretera de Can Massana, que tenia els vorals molt nets, els bombers i els ADF, van poder controlar-el, evitant que marxés en direcció a la muntanya de Montserrat i cap al poble de Marganell, evitant així una repetició d'aquell terrible incendi del 86.

Tot just s'estava començant el projecte Life Montserrat, que ha de servir per ajudar a previndre incendis com el que ens acava de tocar, i que ha vingut a confirmar que aquesta és una zona crítica i que cal tindre-la més cuidada, amb el bosc net i amb més punts d'aigua.

Ara tinc l'esperança que amb una bona tardor i una millor primavera, el primer que sortirà a sobre de la negror, serà el verd de l'herba que servirà perque les vaques puguin menjar, ajudant a què el sotabosc no torni a esdevindre una selva d'arbusts com era fins ara.

Sempre es diu que després de la tempesta ve la calma. I una llum d'esperança

CANVI CLIMÀTIC II

Sabem el que està provocant l'escalfament global de l'atmòsfera o bé el canvi climàtic?
Alguns direu que és la polució que provoquen els fums dels cotxes o de les fàbriques que hi ha arreu. D'altres que si el petroli i el carbó. Fins i tot, podem pensar en els avions o els molts vaixells que solquen l'aire i el mar. Inclús n'hi haurà algun que sortirà dient que la culpa és dels pets que es tiren les vaques. I probablement tots tinguin una mica de raó. Però el problema va molt més enllà.
El principal problema té un nom mol conegut per tots : CAPITALISME D'EXTRACCIÓ

Podriem dir que tot comença a Amèrica fa uns 500 anys, quan els espanyols comencen a expoliar les diferents riqueses del continent, especialment els metalls preciosos, i que ràpidament s'escampen per Europa.
No en serà Espanya però la gran beneficiada, sinó Anglaterra, que amb els grans excedents que anirà acumulant podrà iniciar el que hem anomenat la Revolució Industrial, i amb ella, el capitalisme. Ambdues han anat evolucionant al llarg de la història, però fins ara, crec que hi ha dos moments molt importants que marcaran aquesta evolució. El primer es dona a principis del segle XIX, amb la generalització de la màquina de vapor, inventada ja en el segle anterior, però ara ja aplicada a màquines i a vaixells. Això comporta l'auge del carbó i del ferro. Comença l'época dor de l'extraccionisme de minerals fosils, i que continuarà amb el petroli i el gas anys més tard. Es comença a creure que l'home (blanc) pot controlar a la natura i que està per sobre d'ella. I també es comença a creure que els europeus son superiors als indígenes que habiten els nous territoris conquerits arreu del planeta.
L'altre moment important és quan entre finals de segle passat i començaments d'aquest, s'imposa la doctrina (mal anomenada) neolliberal a tot el planeta civilitzat, imposant la globalització total amb les seves armes de destrucció massiva: la lliberalització dels mercats i el lliure comerç.

Un sistema que per sobreviure necessita créixer. I per créixer necessita produir. I per produir necessita extreure. I ha d'extreure a un ritme que la Terra no hi arriba. El que nosaltres gastem en 10 anys, el Planeta en triga milions a produir-ho.
A més, amb l'escalfament que produim per mantindre aquest consumir per consumir, estem rebentant les defenses que té el Planeta per regular la seva atmòsfera, fet que està provocant aquest canvi climàtic que ja comencem a patir. Malauradament, però, els que l'estan patint més son els paisos més pobres, els paisos que han patit o estan patint tot l'expoli a que els ha sotmés el món occidental. De moment, perque ja ens arribarà també a nosaltres, més d'hora que tard.

I davant aquest fets, innegables, crec que només hi ha dues alternatives: o seguim com fins ara, anar fent veure que no passa res, que ja ho arreglarà la ciència, fins que peti tot, o canviem aquest sistema autodestructiu.

El far de la fi del món

(Continuarà...?)

EL CANVI CLIMÀTIC

Heu sentit a parlar del canvi climàtic?
M'imagino que la majoria sí. Alguns pensareu que és una realitat palpable, i altres ho trobareu una  enganyifa, una més de les moltes que sentim a diari.
Per mi ha passat a ser la meva més gran preocupació, no tan sols per la part que afecta a la meva feina, la meva vida, sinó també per la part que ens afecta a tots, al planeta en general.

S'està morint tot?

Una de les imatges que més recordo de quan era petit és a la vall de Pineta. Deuria ser de les primeres vegades que anava a l'alta muntanya, si no la primera. Era un mes d'agost, amb la família i uns amics. Els grans volien pujar al Mont Perdut, i els petits ens ho miraríem acampats des dels llacs de Marboré. Vem trobar neu a pocs metres del Parador Nacional, antiga caseta de pescador-caçador del Generalísmo. A dia d'avui, en proutes feines pots veure la glaçera que hi ha a la cara nord.



Anys més tard, amb els amics venm anar varies vegades a les muntanyes de Huaraz, als Andes peruans.  La primera i l'última vegada vem anar al Huascaran, una muntanya de més de 6000 metres d'alçada, la més alta de la zona. Entre una visita i l'altra només havien passat sis anys. La línia de la glaçera havia retrocedit més de 400 metres.

No us n'explico més, però tothom qui tingui certa edat i li agradi anar a la muntanya, haurà pogut observar fenòmens similars.
Les calorades que estem patint aquests dies no son capricis de la primavera. Ni els tifons que assolen Texas. Ni els quatre anys de sequera continuada que està patint California. Ni els huracans, inundacions, terratrèmols, onades de fred i de calor... que patim, cada any més, arreu.

Podrem parar la desertització?

No crec que ningú amb dos dits de front pugui dir avui dia que no està passant res. L'escalfament global és un fet. I possiblement sigui el gran FET d'avui dia. En depén la nostra supervivència, i, especialment, la dels nostres descendents, a qui se suposava que els hi havíem de deixar millor que com ho haviem trobat. La natura s'hi adaptarà. Nosaltres, com a espècie,no. 5 el més inversemblant de tot és que som nosaltres mateixos els responsables de que això estigui passant.

L'espècie humana, coneixedora de que les emissions de CO2 a l'atmòsfera estan escalfant el planeta, enlloc de reduir aquestes emissions, les està augmentant. Només durant els pocs anys d'aquest segle, el de la consolidació del lliure comerç (per alguns), s'han multiplicat per sis.

Aviat hi haurà l'enèsima reunió de "mandamases" del món mundial per tractar del canvi climàtic. Moltes fotos amb bons posats, grans discursos, buits i ja sentits, àpats extraordinaris, bons negocis i algunes signatures. Però realment no faran res. No poden fer res. Perquè fer-ho suposaria la fi d'aquest sistema que els alimenta: el capitalisme de creixement infinit.

L'home hauria de tornar a acceptar de que forma part de la natura, i que no l'ha de intentar dominar, sinó que hi ha de conviure.

Camí a un nou món

(Continuarà...)

NOVETATS

Hola a tots de nou, Aquest mes hem estat treballant de valent en el blog per poder incorporar algunes novetats. La primera és que hem canviat la imatge, com podeu veure a l'encapçalament. Ja hem incorporat el nou logo que molt amablement ens va fer la nostra amiga Doris. I relacionat amb això, ja us podem anunciar que molt aviat podreu veure l'etiqueta que incorporarem en els nostres pollastres. No en l'entrega d'aquesta propera setmana però si que espero que per la del proper mes.

A mi particularment m'agrada molt, però això ho heu de decidir vosaltres. També hem incorporat un fitxer perque us podeu apuntar a la base de dades i així podreu rebre automàticament les notificacions amb els dies que es faran les entregues. Creiem que això ens podrà ser util a tots per agilitzar les comandes. Gràcies

LA MACHINE

Aquests dies tornem a tenir amb nosaltres el Salvadoret i la seva oruga que s'ho tritura tot. Ja fa quasi dos anys de la seva darrera visita en la que va desbrossar poc més d'una hectàrea on aquesta primavera ja crec que començarà a tirar cap amunt l'herba.

Ja feia temps que li donava voltes al cap de com podia fer-m'ho per netejar tot el sotabosc selvàtic de secà que inunda la finca. Les vaques gairebé no poden ni entrar-hi, i jo amb la desbrossadora em sentia superat. Ho vaig comentar amb el Jordi del Patronat de la Muntanya i em va dir que ells tenien una màquina que ho feia, i que si la volíem ens la podien portar a estones. Se'm van posar els ulls que semblava un mussol.

Els resultats són positius. Tot i que la màquina només astella, ho deixa tot pelat i les vaques ja s'hi poden passejar. Com que el terra és bastant dolent, al principi li costa que broti bona pastura, però crec que una vegada s'estableixi, i amb un bon maneig del ramat, podrem tenir una bona quantitat de menjar perquè les senyoretes estiguin contentes.

Aquí a dalt podeu veure com ens ha quedat el bosquet que queda davant de casa, on cullo els fredolics a la tardor. Ara només falta que surti el verd.

NEU

Ja feia quatre o cinc anys que no ens despertàvem ben blancs. Devien caure 15 cm. que encara avui fan que el paisatge estigui ben blanc.
Per gairebé tots els que habitem a Sant Miquel era la primera vegada que queia una cosa blanca del cel que tapaba el terra i feia desaparèixer l'herba.

A la Lluna i al Taques els hi va costar molt sortir de casa, però quan ho vaig conseguir us asseguro que es van tornar folls d'alegria, i es van passar tot el dia corrent i jugant com dos posseïts. Al vespre no
volien tornar.

Les dues gordetes no estaven gaire contentes. L'aigua congelada, el terra per escarvar no hi era, feia
fred. Després de fer una volteta, van optar per tornar al catre i no sortir en tot el dia. Demà serà un altre dia i ja sortirà el sol, devien pensar.

Les vaques, que ja s'ho deurien vindre a veure, ja havien tret pèl llarg uns dies abans. I com que d'herba ja no en tenien gaire, doncs s'ho van agafar amb molta filosofia.

Després del migdia la cosa es va anar arreglant una mica i ens va quedar una post de sol amb uns colors que em va recordar époques passades quan aquestes nevades les vivia a l'alta muntanya.

L'estable dels 4 vents al fons

PENSAMENTS

- Qué car és el menjar ecològic!

Segurament és el pensar de la majoria de la gent. El meu també fins no fa gaire.
Vivim en un món on no ens importa pagar 15 € per un gin tonic en qualsevol local nocturn,  25€ per una samarreta de merda, això sí,  de marca, canviar d' smartphone cada any, perquè sí, comprar, comprar i gastar, només pel fet de fer-ho, però on sí ens importa gastar els diners en comprar menjar.

Si ens paréssim a pensar una mica en les úniques tres coses que ens fan falta a la vida, veuríem que son: respirar, beure i menjar. La primera és gratis, de moment. La segona ho era fins no fa gaire. No creieu que hauríem de donar una mica de prioritat a la tercera?.

A tothom  li agrada comprar "bueno y barato", però en el menjar això no pot ser. Fer una bleda costa el mateix a tot arreu. Si tu pots comprar una bleda barata al mercadona de turno, pot voler dir dues coses: que li estan pagant uns preus de riure al pagés europeu de turno,  que cada any veu que no li augmenten les entrades, però que si que veu que  li apugen les despeses, pero que ha de seguir per que té uns deutes que ha de pagar; que un pobre pagés d'algún altre continent pugui sobreviure uns quants anys sota les ordres d'algún terratinent mar enllà.

 Sabem que tota aquesta agricultura intensiva ens ha portat a l'abandonament de l'entorn on vivim, al deteriorament del medi ambient, a la degradació paulatina de tots els camps conreables, a l'empitjorament de la salut humana,  degut als insecticides i fertilitzants i transgenics que es fan servir, i que només és bona per que unes poques multinacionals s'enriqueixin i pràcticament controlin el mercat mundial.

Jo, per ara, venc pollastres. El preu que la gent paga per un pollastre al super és el mateix que a mi em cobra el de l'escorxador per sacrificar el meu pollastre i tallar-el. Si hi sumem el preu del pinso ecològic que es mengen al llarg dels més de tres mesos  que estan corrent pels camps, i el preu dels pollets de raça autòctona que tenim, fa que el preu al què hem de vendre els pollastres no sigui econòmic. I encara em deixo el fet de que per fer les coses tal com s'han de fer, has de pagar. Perquè si vols que et certifiquin que estàs fent els teus productes ecològicament (és a dir, de manera natural), has de pagar.

No us creguèssiu ni per un moment que ens volem fer rics. Només volem arribar dignament a final de mes.

CERTIFICATS!!!

Si el Caga Tió ens va portar el Certificat del CCPAE pels pollastres,

els reis ens han portat una altra grata sorpresa. Sembla ser que molt avans del previst, ja s'ha aprovat la IGP pels pollastres negres del Penedés. Només falten els últims detalls burocràtics. Si en voleu saber més


                                                                             
http://www.ruralcat.net/web/guest/noticia/-/journal_content/2002/10136/8379507/arriba-la-igp-gall-del-penedes#.VKUG5LzWJGM.gmai

I ALGUNES BONES

I si uns se'n van, d'altres arriben. La mare ja no hi és, però ens va deixar a la Pepa, que després d'uns dies sola, la vem poder rescatar i ara ja està ben gran.

La Pepa 

                              Primer vem haver de donar-li llet pura de vaca, que ja ens va costar conseguir-ne i                    pujar-la fins aquí dalt cada tres dies (gràcies familia). Després ja la vam barrejar amb les altres, i s'ha anat espabilant, tot i que encara n'hi donem en pols.

Ara ja en tenim sis en total, però de ben segur que la Pepa serà una bona líder. De fet va néixer la primera.

Com que només tenim un fil de pastor, s'escapen bastant per sota, però quan criden les mares, ràpid creuen i tornen. Han d'anar aprenent, com tots. Aviat, quan comenci a haver-hi més alta l'herba, ja les treurem a que ho coneguin tot.

I l'Antònia també ens va deixar un regalet. Bé, uns quants, però només ens vem quedar amb la Lluna,
que ràpidament va conèixer el Taques, un gosset que ens van donar, i que s'han fet inseperables, i junts
se'n van a descobrir tota la contrada. I als vespres persegueixen senglars, però no els fan gaire cas.